Simulació com a eina d'aprenentatge
Un dels nostres àmbits d’actuació és la innovació en la docència per tal de buscar-ne el seu màxim resultat.
La simulació és una eina d’aprenentatge que s’utilitza en el context de l’educació mèdica. Es tracta de qualsevol activitat docent que utilitzi l’ajuda de simuladors a fi d’estimular i afavorir l’aprenentatge representant un escenari clínic tan complex com requereixi l’activitat en qüestió.
En la història de la medicina, s’ha detectat una taxa d’errors molt alta que posa en manifest el risc de la vida de les persones. Arran d’una incidència que afecta a la població mundial, s’ha vetllat per la implantació d’una cultura de seguretat pel pacient tot accelerant l’educació mèdica en simulació. Tant és així que l’exigència de garantir la màxima seguretat i intimitat possible del pacient s’ha convertit en un fet inqüestionable de l’ètica de la medicina.
3 motius pels quals és imprescindible treballar amb simulació
Conceptes bàsics que caracteritzen la simulació
Història de la simulació mèdica a la FMCS de la URV
Des de 1995, una de les característiques que ha definit la FMCS de la URV ha estat el recolzament per la incorporació d’elements d’innovació docent. A partir d’aquell any, es van integrar nous instruments d’avaluació com l’ ACOE (Avaluació Clínica Objectiva i Estructurada) per als alumnes de sisè i el pacient simulat estandarditzat en l’assignatura de Patologia General per als alumnes de tercer.
La principal finalitat del projecte al llarg dels anys, ha estat l’ adquisició de les habilitats clíniques bàsiques utilitzant pacients simulats com a eina docent.
El disseny dels casos per a pacients simulats requereix una metodologia molt específica i cautelosa i és per això que la FMCS va realitzar un treball amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis de la Salut. Durant el procés de creació d’un cas, calia tenir molt en compte totes les unitats bàsiques d’informació que proporcionava el pacient i a més, era necessari contemplar tots els possibles aspectes que podien ser importants pel maneig del motiu de la consulta.
A més, en el disseny dels casos s’afegia paral·lelament la necessitat de crear un llistat avaluatiu de tots els components competencials que es tindrien en compte en el moment que l’estudiant realitzés la simulació. Les competències en consideració van ser les contemplades com habilitats clíniques bàsiques, és a dir, l’anamnesi (obtenció d’informació a través de l’interrogatori), l’exploració física i les habilitats comunicatives en la relació metge – pacient.
En el curs acadèmic 2001-2002, es van decidir els casos clínics més significatius per poder-los treballar a través de la simulació. Aquests casos anaven orientats a les assignatures amb crèdits pràctics de 4t i 5è de Medicina.
En quant a la selecció dels pacients simulats, es realitzava una entrevista personal en la qual es valorava: trets físics (edat, gènere, cicatrius, patologies…); capacitat memorística; interpretació: naturalitat i consistència; independència emocional; adaptació lingüística; persona no sanitària; disponibilitat; opinió del projecte i sentit comú.
Per tal que els pacients simulats es poguessin convertir en una eina docent fiable calia entrenar-los en la interpretació del rol, l’avaluació de l’alumne/a i la proposició del feedback.
Les consideracions finals que es feien després d’aproximadament uns 5 anys d’història del projecte (des que es va tenir la idea fins que es van tenir els recursos i capacitats per dur-lo a terme) van ser força diverses entre les parts implicades. Els alumnes van tenir un alt grau d’acceptació del projecte.